Açò va anar i era un mas on vivia un vell
matrimoni sense fills, que es dedicava a
la cria d’aviram: gallines blanques i negres,
descomunals gramàntols, estovades
lloques… era allò que sovint es veia voltant el
maset.
La velleta coneixia cadascun dels animalons
que criava.
Un dia de maig va eixir la velleta a donar-los
en l’era uns grapats de dacsa i una bona pasterada
de segó cuit, com solia fer cada dia a la mateixa
hora.
--Pull, pull, pull --va anar cridant.
I heus ací què la va sorprendre: hi havia un
mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava
al tropell que formaven tots els altres.
--Què fas tu que no menges? --s’estranyà la
vella mentre que l’aüxava cap al tropell. Però el
mig pollastre va fer un 'coc, coc' molt enraonat i
encara es va separar més dels seus congèneres.
--I açò quin pollastre és? --va demanar-se a si
mateixa la dona--. Aquest animalet no és meu!
Era de veres: no l’havia vist mai abans.
Li va haver de donar quemenjar a banda i després
va preguntar en els masos dels voltants si
se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni
poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen
anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va
saber donar raó.
El mig pollastre va passar així algunes setmanes
buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un
matí, a la punta de l’era es va posar a gratar en un
petit femer. Gratant i furgant, la seua poteta
tragué a relluir un bocí de metall. Amb el bec l’espolsà
una miqueta. Aleshores va veure que es
tractava d’un diner.
–Quic-quiriquic!– va cantar alçant la cresta tot
quant podia:
¡Jo sóc un mig pollastret
que gratant un femeret
s’ha trobat un dineret!
I sense més ni més, es fica la moneda en el seu
papet, diu adéu al maset, i cap a la cort s’ha dit.
Tira senda avant i vinga de fer camí cap a cal rei.
De tant en tant, soltava un sorollós “quicquiriquic”
i cantava la següent cançó:
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m’he trobat un dineret.
En això, arriba a uns plans tapats de boscs i
herbassars i topa amb el riu, el qual, només que el
veu, li pregunta:
–On vas, mig pollastre?
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m’he trobat un dineret,
li contesta cantant el mig pollastre.
–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la
seua veuota.
–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre.
I zzzuuummm!, comença a engolir aigua, vinga
d’engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa.
Saltant i botant continua el seu camí fins que
va topar amb una maça que només feia que pegar
maçades.
–On vas, mig pollastre?
Ell va respondre:
Vaig a casar-me amb la filla del rei…
i la resta de la cançó.
–Això si jo et deixe passar –li adverteix la
maça–, perquè em vénen intencions d’esclafar-te
d’un colp.
–Entra pel meu bec! –crida el mig pollastre. I
allà tens la maça, que fa per l’aire: zumm!, i desapareix
pel bec de l’animaló.
I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a
la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un
cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen
de tant bona berena com se li presentava.
–On vas tu per ací? –li pregunta al temps que
obria la boca per menjar-se’l.
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell…
fa el mig pollastre. I ella l’interromp:
–Això serà si jo et deixe passar i no et pegue
mos.
–Entra pel meu bec! –crida ell de nou. I la rabosa,
zzuumm!, com qui es tira un capbussó,
estén les potetes, i cap a dins del bec s’ha dit!
A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que
un gos amb un os, a la cort reial, i a cal rei de
seguida. Res no se li coneixia del molt que portava
dins.
D’una revolada s’enfila damunt del reixat que
té la gran porta principal.
Quic-quiriquic!
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m’he trobat un dineret.
El rei, que s’estava passejant pels horts del palau,
prop de la porta, el sent i s’ompli d’indignació.
--Mireu el mig pollastre…! --crida a la guàrdia--.
Agafeu-lo i tanqueu-lo en el corral dels pollastres
gramàntols, i ells tan grandots i arrogants
el mataran de seguida…
El pobre mig pollastre no va tenir escapatòria.
Un soldat me l’agafa per fi, i de cap al corral!
Quan el mig pollastre es va veure tan sol, i que
els enormes gramàntols se li anaven a tirar tots
damunt, va dir a la guineu que portava dins
--Ix, rabosa, que ara és la teua!
Ix la rabosa, i calculeu què faria: aquell vull,
l’altre no vull, en un bell en sec els va tenir tots degollats.
I quan es va cansar de menjar-ne, trenca
el filat i pega a fugir. El mig pollastre, a qui la rabosa
no havia fet cap mal, pel respecte que li feia,
se’n va eixir pel mateix forat.
I passejant, passejant molt ufanós pels horts
del rei, tornà a plantar-se damunt el reixat de la
porta principal:
Quic-quiriquic!
Vaig a casar-me amb la filla del rei…
El rei que el sent una altra volta, tot rabiós crida
la guàrdia:
–Agafeu-lo… aquest mig pollastre del dimoni!
Que no se us torne a escapar. Tireu-lo dins la
gerra de les morques.
Entre tots els soldats es fan amb ell i se l’enduen
als cellers de cal rei i el tiren dins una gerrota
grandíssima: allí era precís que morís el dissortat
mig pollastre ofegat en les pestilents i olioses
morques. Però ell, quan sent que els soldats tapen
la gerra amb la tapadora, diu corrents:
–Maça, ix; ara és la teua!
Ix la maça i, pim-pom, de dues maçades trenca
l’enorme gerrota i el mig pollastre s’escapa. Les
morques s’escampen per tots els cellers reials, que
queden fets una llàstima.
D’allí a cinc minuts, ja cantava ell la cançó que
sabem una altra vegada damunt la porta:
Quic-quiriquic!
Vaig a casar-me…
I el rei, que torna a perdre la paciència.
–Guàrdia, a mi! ¡Feu una garbera de llenya en
la plaça, me’l nugueu damunt i me’l cremeu viu!
Correu, que no se us escape!
Aquesta volta tampoc no pot escapar-se l’animal.
I fan ban que anàs tot el poble a la plaça a
veure cremar viu un mig pollastre que pretenia ni
més ni menys que casar-se amb la filla del rei.
Ell, nugat ja, anava sentint els comentaris de
la gent que es congregava al voltant de la garbera:
–Ben bé que se li està! ¡Per voler ofendre el
nostre rei!
–Diu que diuen que deia que anava dient que
és més ric que el nostre monarca.
–¿Com s’anava a casar amb la filla del rei un
animaleu així que quasi no se li veuen els esperons?
El mig pollastre els deixava dir, i no obria bec
ni per fer “quic-quiriquic!”. I els criats acabaven
d’endomassar el cadafal per al rei i la seua cort,
que ja venien tots mudats a presenciar l’execució.
Quan el rei, la reina i la princesa prengueren
seient, un soldat que porta una torxa a la mà s’acosta
a la llenya i bota foc a l’encenall. La garbera
comença a esclafir per totes bandes, clix-cleix,
mentre la gentada crida amb la boca oberta:
–Ooooooh!
Enmig dels esbufecs de la foguera, s’ou la
veueta del mig pollastre, que ordenava:
–Riu, fes ara la teua!
I el riu ix pel bec de l’animaló i apaga la
foguera més prompte que canta un gall i arremet
contra el cadafal del rei, i de seguida hi ha aigua
per mitjan cuixa de tots els presents i allà se’n va
el riu per totes bandes arrasant hortes i camins.
El mig pollastre, tranquil, es deslliga en un dir
Jesus i mira la plaça, que havia quedat mig deserta,
i sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa,
que estaven al damunt del cadafal com en l’arca
de Noé.
Quic-quiriquic!
Vaig a casar-me amb la filla del rei…
comença a cantar, però el monarca no el deixa
continuar; el crida i li diu:
–Mig pollastre, no hi ha més remei; m’has vençut
i pots casar-te en voler amb la meua filla.
L’endemà es féu el casament en l’església major
de la ciutat.
Totes les campanes anaven al vol i una enorme
gentada s’arremolinava davant el temple per veure
l’eixida dels novençans.
Quin entusiasme! El mig pollastre, dreçant-se
tant com podia i donant en lloc del braç una ala a
la muller, avança amb solemnitat i desimboltura.
I saludava tothom, que es meravellaven que una
princesa tan bonica i esvelta s’hagués pogut maridar
amb un senzill mig pollastre, per cantador i
arriscat que fos.
Ja de nit, quan els nuvis es retiren a la seua
cambra nupcial, la princesa comença a passar-li
la mà pel cabet acariciant-lo. De sobte, nota que,
entremig de les plomes, darrere la cresta, té un
petit gra dur. Li l’escorcolla i veu amb sorpresa
que és una cosa brillant.
Mentrestant, el mig pollastre quietet sense dir
res.
I la princesa agafa amb temptet allò que resulta
ser un cap d’agulla i estira, estira… i va eixint
aquesta del graciós cabet de l’animal. I quan aca-
ba d’eixir tota, pom!, es sent un tro i ompli l’estança
una flamerada blavosa, i el mig pollastre es
torna un príncep garridíssim que li diu amb veu
emocionada:
–Princesa meua: gràcies et done per haver-me
desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes i sóc
també el teu espòs, si és que ara que reprenc la
meua figura d’home, confirmes el reial sí que em
donares quan era mig pollastre.
La princesa, és clar, es va alegrar molt del fabulós
canvi i visqueren molts anys de plena felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada