SÍNTESI SUBJECTIVA

Ressenya Oral sobre una lectura de LIJ

Ressenya El meravellós Màgic d'Oz

    El llibre de El meravellós Màgic d’Oz pertany als llibres clàssics de la literatura infantil i juvenil, escrit per Lyman Frank Baum, i publicat en l’any 1900. L’edició que jo he llegit es de l’any 2010 publicada per Alianza Editorial.

   Aquest llibre que pertany al gènere fantàstic i conté vint-i-quatre capítols que narren la història d’una xiqueta anomenada Dorothy.

    Dorothy i el seu gos Totó, són arrasats per un cicló que els porta fins a el país d’Oz. Aquests dos, van buscant el camí per a tornar a casa, i es troba amb un espantaocells, un lleó i un llenyataire, personatges que van fent-se els seus amics. Junts emprenen el seu viatge en busca de la Ciutat Maragda, on viu el màgic d’OZ.

   En el llibre es tracten temes com l’amistat que sorgeix entre els personatges, la fantasia i la imaginació que està present durant tot el transcurs de la història, i el coneixement personal i l’autoestima, tant per part de Dorothy com dels seus amics.  

   Podem dividir el llibre en tres parts. La primera part es quan Dorothy es troba amb els seus oncles i no troba la seua felicitat en eixe lloc. La segona part va des de que comença el camí fins que arriba a Ciutat Maragda, on persegueix el seu objectiu que es tornar a casa. I per últim, la tercera part es quan troba el camí de tornada a casa i finalment es reuneix amb la seua família.

   S’han fet diverses interpretacions d’aquest llibre i m’agradaria fer un repàs d’algunes d’elles.

   La primera que trobe interesant, es que el llibre fa una interpretació del món espiritual. Dorothy viu en Kansas, que simbolitza el món material, el camí simbolitza el viatge espiritual, per això al principi tot es gris i segueix el camí de la il·luminació. En aquesta interpretació el espantaocells representa la ment, el llenyataire les emocions que la vida oxida i el lleó la por que nos paralitza.

   La segona es una interpretació de la política de Estats Units del segle XIX. La majoria d’agricultors d’aquesta època eren deutors i volien que la plata també es tingués en compte com l’or. Dorothy representa els valors americans, i a més a més, és qui descobreix el valor de la plata (sabates). El espantaocells representa els agricultors, el llenyataire els obrers industrials i el lleó a un polític que va perdre les eleccions. A més a més, el camí groc representa l’or (la falsa promesa), i Oz es l’abreviació de Onza (mesura del pes de l’or).

   En tercer lloc, he fet la meua pròpia interpretació. Dorothy és una xiqueta que no pareix conforme en el lloc on viu, per això emprèn un viatge en la seua imaginació cap un lloc millor. El espantaocells, el llenyataire i el lleó representen allò que creuen que no tenen. El primer representa la ment, la intel·ligència, el segon el cor, es a dir, els sentiments, i el tercer i últim representa la valentia. Per últim el Màgic d’Oz simbolitza l’esperança.

   Podem afirmar que El meravellós Màgic d’Oz és un dels grans llibres de la literatura infantil, donat que presenta molts valors educatius que podem inculcar als xiquets al mateix temps que fomenta la imaginació d’aquests. A més a més, és un relat molt senzill, clar i atractiu, amb capítols curts que fan la lectura més entretinguda. També conté molts elements simbòlics que es poden representar de diverses maneres.

   En lo personal, es un llibre que m’ha sorprès en molts aspectes. A l’hora de triar els llibres en el meu grup, el que menys m’apetia llegir era aquest, no per alguna cosa en concret, sinó perquè era un dels llibres que menys coneixia i creia que no m’agradaria. Però quan vaig començar a llegir em vaig enganxar a la història i me’l vaig llegir en un tres i no res. 

resenya d’un recurs per a l’educació infantil

El recurs del qual jo vaig a parlar són les titelles. Com tots sabem les titelles són joguets infantils per a passar un temps divertit però també fan posar la imaginació en funcionament, ja que gràcies a elles els xiquets poden inventar histories i crear situacions per a jugar.

Des de molt de temps han existit aquests joguets i els pares des de xicotets porten als xiquets a veure teatres amb titelles o en l’escola fan representacions d'obres literàries. És un recurs molt important perquè estimula la concentració del xiquet, ja que ha de mantenir atents tant per a fer les creacions dels personatges com per a idear histories.

Les titelles solen agradar a tots els xiquets. Poden crear diversos personatges i representar amb ells histories, moments, aventures o contes. A més de la funció d'entretindre també té una funció pedagògica.
A través de les titelles es pot contar contes que transmeten valors com la tolerància, la generositat o la bondat.

Jo crec que son joguets que motiven als xiquets per la seua variació en el relacionat amb la literatura infantil, perquè es poden treballar molts contes de manera molt divertida, i al mateix temps, els permet interactuar de manera més directa amb ells, ja que els xiquets poden interpretar els personatges dels contes.

Per finalitzar, m’agradaria dir que des que jo vaig al col·legi cada fi de curs tots els alumnes féiem una representació d’un llibre llegit a classe amb titelles i la veritat és que era una activitat molt divertida, ja que havies d'estar molt atent quan llegies el llibre i sobretot de la part del personatge que et tocava per a fer la representació. D’aquesta manera les titelles et permeten manipular els llibres i escollir els llibres que més els agraden i d’aquesta manera animar-les a llegir.

RESSENYA: Alícia en Terra de Meravelles

Alícia en terra de meravelles és  un relat infantil publicat en 1865 y escrit per Lewis Carroll.

  Tracta la historia d’Alícia, on una xiqueta avorrida veu un conill amb un rellotge amb molta presa y que decideix seguir amb molta curiositat fins la seua madriguera on cau al país de meravelles. En aquest lloc Alícia va viure moltes aventures com fer-se gran i xicoteta amb uns aliments, l’hora del te massa llarga o una partideta de criquet. A més, en aquestes aventures que va vivint al llarg de la historia coneix personatges entranyables com el Barreter, la Llebre de Pasqua, una eruga que fuma, un gat que apareix i desapareix al seu gust o una reina a la que li agrada tallar caps.

  La historia està narrada des de el punt de vista de Alícia, la trama és inverosimil, no té ni peus ni cap, ja que és molt fantasiosa. És un llibre en el que contínuament estan passant coses i amb tot es va descobrint el país de les meravelles.

  Alícia és un llibre que tens que llegir al menys una vegada en la vida, i pense que és una d’eixes històries que t’agrada o no t’agrada, no hi ha un mig termini. En la meua opinió aquets llibre és divertit ja que conta moltes aventures que a mi mentre me l’he llegit m’he rigut, a més a sigut un llibre que a mi m’ha atrapat des del principi i de lectura és ràpida i fàcil. El que m’ha sorprès és que no s’assembla molt a l’ultima pel·lícula que s’ha fet i que he vist, ja que en aquesta a Alícia és com dir-ho d’alguna manera valent i no té por i al llibre és al contrari. A més he trobat varies similituds amb la adaptació de Disney, per al meu parèixer es pareix molt la pel·lícula al llibre.

Per a concloure aquesta ressenya recomane aquest llibre per a passar una estona divertida i plena de bogeries on lo lògic és lo il·lògic i totalment fantasiosa per a totess les edats.

Rondalla d'un mig pollastre, Enric Valor

Açò va anar i era un mas on vivia un vell

matrimoni sense fills, que es dedicava a

la cria d’aviram: gallines blanques i negres,

descomunals gramàntols, estovades

lloques… era allò que sovint es veia voltant el

maset.

La velleta coneixia cadascun dels animalons

que criava.

Un dia de maig va eixir la velleta a donar-los

en l’era uns grapats de dacsa i una bona pasterada

de segó cuit, com solia fer cada dia a la mateixa

hora.

--Pull, pull, pull --va anar cridant.

I heus ací què la va sorprendre: hi havia un

mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava

al tropell que formaven tots els altres.

--Què fas tu que no menges? --s’estranyà la

vella mentre que l’aüxava cap al tropell. Però el

mig pollastre va fer un 'coc, coc' molt enraonat i

encara es va separar més dels seus congèneres.

--I açò quin pollastre és? --va demanar-se a si

mateixa la dona--. Aquest animalet no és meu!

Era de veres: no l’havia vist mai abans.

Li va haver de donar quemenjar a banda i després

va preguntar en els masos dels voltants si

se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni

poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen

anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va

saber donar raó.

El mig pollastre va passar així algunes setmanes

buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un

matí, a la punta de l’era es va posar a gratar en un

petit femer. Gratant i furgant, la seua poteta

tragué a relluir un bocí de metall. Amb el bec l’espolsà

una miqueta. Aleshores va veure que es

tractava d’un diner.

–Quic-quiriquic!– va cantar alçant la cresta tot

quant podia:

¡Jo sóc un mig pollastret

que gratant un femeret

s’ha trobat un dineret!

I sense més ni més, es fica la moneda en el seu

papet, diu adéu al maset, i cap a la cort s’ha dit.

Tira senda avant i vinga de fer camí cap a cal rei.

De tant en tant, soltava un sorollós “quicquiriquic”

i cantava la següent cançó:

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret.

En això, arriba a uns plans tapats de boscs i

herbassars i topa amb el riu, el qual, només que el

veu, li pregunta:

–On vas, mig pollastre?

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret,

li contesta cantant el mig pollastre.

–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la

seua veuota.

–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre.

I zzzuuummm!, comença a engolir aigua, vinga

d’engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa.

Saltant i botant continua el seu camí fins que

va topar amb una maça que només feia que pegar

maçades.

–On vas, mig pollastre?

Ell va respondre:

Vaig a casar-me amb la filla del rei…

i la resta de la cançó.

–Això si jo et deixe passar –li adverteix la

maça–, perquè em vénen intencions d’esclafar-te

d’un colp.

–Entra pel meu bec! –crida el mig pollastre. I

allà tens la maça, que fa per l’aire: zumm!, i desapareix

pel bec de l’animaló.

I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a

la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un

cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen

de tant bona berena com se li presentava.

–On vas tu per ací? –li pregunta al temps que

obria la boca per menjar-se’l.

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell…

fa el mig pollastre. I ella l’interromp:

–Això serà si jo et deixe passar i no et pegue

mos.

–Entra pel meu bec! –crida ell de nou. I la rabosa,

zzuumm!, com qui es tira un capbussó,

estén les potetes, i cap a dins del bec s’ha dit!

A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que

un gos amb un os, a la cort reial, i a cal rei de

seguida. Res no se li coneixia del molt que portava

dins.

D’una revolada s’enfila damunt del reixat que

té la gran porta principal.

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret

m’he trobat un dineret.

El rei, que s’estava passejant pels horts del palau,

prop de la porta, el sent i s’ompli d’indignació.

--Mireu el mig pollastre…! --crida a la guàrdia--.

Agafeu-lo i tanqueu-lo en el corral dels pollastres

gramàntols, i ells tan grandots i arrogants

el mataran de seguida…

El pobre mig pollastre no va tenir escapatòria.

Un soldat me l’agafa per fi, i de cap al corral!

Quan el mig pollastre es va veure tan sol, i que

els enormes gramàntols se li anaven a tirar tots

damunt, va dir a la guineu que portava dins

--Ix, rabosa, que ara és la teua!

Ix la rabosa, i calculeu què faria: aquell vull,

l’altre no vull, en un bell en sec els va tenir tots degollats.

I quan es va cansar de menjar-ne, trenca

el filat i pega a fugir. El mig pollastre, a qui la rabosa

no havia fet cap mal, pel respecte que li feia,

se’n va eixir pel mateix forat.

I passejant, passejant molt ufanós pels horts

del rei, tornà a plantar-se damunt el reixat de la

porta principal:

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me amb la filla del rei…

El rei que el sent una altra volta, tot rabiós crida

la guàrdia:

–Agafeu-lo… aquest mig pollastre del dimoni!

Que no se us torne a escapar. Tireu-lo dins la

gerra de les morques.

Entre tots els soldats es fan amb ell i se l’enduen

als cellers de cal rei i el tiren dins una gerrota

grandíssima: allí era precís que morís el dissortat

mig pollastre ofegat en les pestilents i olioses

morques. Però ell, quan sent que els soldats tapen

la gerra amb la tapadora, diu corrents:

–Maça, ix; ara és la teua!

Ix la maça i, pim-pom, de dues maçades trenca

l’enorme gerrota i el mig pollastre s’escapa. Les

morques s’escampen per tots els cellers reials, que

queden fets una llàstima.

D’allí a cinc minuts, ja cantava ell la cançó que

sabem una altra vegada damunt la porta:

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me…

I el rei, que torna a perdre la paciència.

–Guàrdia, a mi! ¡Feu una garbera de llenya en

la plaça, me’l nugueu damunt i me’l cremeu viu!

Correu, que no se us escape!

Aquesta volta tampoc no pot escapar-se l’animal.

I fan ban que anàs tot el poble a la plaça a

veure cremar viu un mig pollastre que pretenia ni

més ni menys que casar-se amb la filla del rei.

Ell, nugat ja, anava sentint els comentaris de

la gent que es congregava al voltant de la garbera:

–Ben bé que se li està! ¡Per voler ofendre el

nostre rei!

–Diu que diuen que deia que anava dient que

és més ric que el nostre monarca.

–¿Com s’anava a casar amb la filla del rei un

animaleu així que quasi no se li veuen els esperons?

El mig pollastre els deixava dir, i no obria bec

ni per fer “quic-quiriquic!”. I els criats acabaven

d’endomassar el cadafal per al rei i la seua cort,

que ja venien tots mudats a presenciar l’execució.

Quan el rei, la reina i la princesa prengueren

seient, un soldat que porta una torxa a la mà s’acosta

a la llenya i bota foc a l’encenall. La garbera

comença a esclafir per totes bandes, clix-cleix,

mentre la gentada crida amb la boca oberta:

–Ooooooh!

Enmig dels esbufecs de la foguera, s’ou la

veueta del mig pollastre, que ordenava:

–Riu, fes ara la teua!

I el riu ix pel bec de l’animaló i apaga la

foguera més prompte que canta un gall i arremet

contra el cadafal del rei, i de seguida hi ha aigua

per mitjan cuixa de tots els presents i allà se’n va

el riu per totes bandes arrasant hortes i camins.

El mig pollastre, tranquil, es deslliga en un dir

Jesus i mira la plaça, que havia quedat mig deserta,

i sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa,

que estaven al damunt del cadafal com en l’arca

de Noé.

Quic-quiriquic!

Vaig a casar-me amb la filla del rei…

comença a cantar, però el monarca no el deixa

continuar; el crida i li diu:

–Mig pollastre, no hi ha més remei; m’has vençut

i pots casar-te en voler amb la meua filla.

L’endemà es féu el casament en l’església major

de la ciutat.

Totes les campanes anaven al vol i una enorme

gentada s’arremolinava davant el temple per veure

l’eixida dels novençans.

Quin entusiasme! El mig pollastre, dreçant-se

tant com podia i donant en lloc del braç una ala a

la muller, avança amb solemnitat i desimboltura.

I saludava tothom, que es meravellaven que una

princesa tan bonica i esvelta s’hagués pogut maridar

amb un senzill mig pollastre, per cantador i

arriscat que fos.

Ja de nit, quan els nuvis es retiren a la seua

cambra nupcial, la princesa comença a passar-li

la mà pel cabet acariciant-lo. De sobte, nota que,

entremig de les plomes, darrere la cresta, té un

petit gra dur. Li l’escorcolla i veu amb sorpresa

que és una cosa brillant.

Mentrestant, el mig pollastre quietet sense dir

res.

I la princesa agafa amb temptet allò que resulta

ser un cap d’agulla i estira, estira… i va eixint

aquesta del graciós cabet de l’animal. I quan aca-

ba d’eixir tota, pom!, es sent un tro i ompli l’estança

una flamerada blavosa, i el mig pollastre es

torna un príncep garridíssim que li diu amb veu

emocionada:

–Princesa meua: gràcies et done per haver-me

desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes i sóc

també el teu espòs, si és que ara que reprenc la

meua figura d’home, confirmes el reial sí que em

donares quan era mig pollastre.

La princesa, és clar, es va alegrar molt del fabulós

canvi i visqueren molts anys de plena felicitat.

Ressenya d'un recurs per a l'educació literària infantil

      El recurs d’educació literària infantil del qual vaig a parlar es el contacontes. Com bé sabem podem definir un contacontes com aquella persona que conta els contes, ja siguen tradicionals o de nova invenció, de forma oral mitjançant paraules i gestos, a banda de que la activitat també l’anomenem contacontes. La finalitat o objectiu d’aquest tipus d’activitat es que els xiquets i les xiquetes mostren interès per la lectura i s’aproximen un poquet més a d’ella.

       Hi han molts contes que es poden treballar en aquesta activitat. La dinàmica que durem a terme és la següent: En primer lloc presentarem el conte a la classe, podem realitzar diverses activitats per abans de la lectura. En segon lloc llegirem el llibre als alumnes, i comprovarem si es mostren interessats per ell. I en tercer lloc, farem un repàs d’allò que hem llegit.

      El contacontes es una activitat molt extensa que pot incloure altres tipus d’activitats. És molt important que la persona que conta el conte tinga un to de veu clar i senzill, i que faja èmfasi en els diàlegs dels personatges.

      Crec que es una activitat que realment motiva als xiquets en lo relacionat amb la literatura infantil, per que es poden treballar molts contes en períodes de temps curts, i al mateix temps, els permet interactuar amb el contacontes, fer intervencions, preguntes, etc.

      Per finalitzar, m’agradaria remarcar que, quan he tingut l’oportunitat de treballar amb xiquets en campaments d’estiu, sempre proposàvem aquesta activitat una vegada a la setmana, ja que era una forma de que els xiquets tingueren una relació directa amb la literatura infantil. També em pareix destacable, donar-los l’oportunitat de manipular els llibres i d’escollir aquells que els resulten més atraients, ja siga pel tipus de material, les imatges, el grossor, la textura, la forma, etc.